Els meus pares es van divorciar quan jo tenia 10 anys.

Els meus pares es van divorciar quan jo tenia 10 anys.
Feia cinquè de primària.
No sé molt bé com va ser que els meus companys de classe ho van saber però el fet és que ho van saber. Recordo que a una hora del pati, un dels amics amb els que jugàvem sempre va parar el joc i va treure el tema.  Ens va dir, a mi i a la meva germana, que a tots els hi sabia molt greu. Ens va preguntar com estàvem i a veure si en volíem parlar. Ara hi penso, i érem bastant petits per la maduresa que recordo que vam tenir tots parlant del tema. Sé que jo li vaig contestar “no, que no us sàpiga greu. Ja fa temps que pensàvem que passaria. I estem bé. Ara tenim dues cases i cagarem dos cops el tió.” Era Nadal quan el pare va llogar el pis nou.
Recordo que dos anys abans, a la primera discussió, li vaig preguntar a la meva germana gran a veure quan es divorciarien.
Hi ha una cosa que la gent no se n’adona. La gent sempre diu: has d’aguantar pels fills. No. És evident que tots els fills i filles volem els nostres pares units, però per sobre de tot volem els nostres pares feliços. Volem un ambient feliç a casa. Així que no, per mi no aguantis. Jo ho vaig tenir clar amb una sola discussió de les fortes: si allò es repetia  no els volia junts.
I es va repetir, i molt, i cada cop més sovint. Recordo, que, com que, realment, si es podia, els volia junts, intentava que s’entenguessin l’un a l’altre per poder evitar les discussions. Ara me n’adono que hi ha discussions que no es poden evitar. Hi ha persones que simplement no poden evitar fer comentaris en certes situacions, i d’altres que no poden evitar ofendre’s en sentir-los. I això passa sempre. Mai sabem quan ens ofendrem o quan ofendrem per molt que sempre ho intentem fer bé.
Hi ha una cosa que la gent no se n’adona: hi ha una diferència entre no aguantar pels fills i no acompanyar als fills en tot el procés que el canvi comporta a tota la família.

Ara entenc i accepto que era millor que els pares no seguissin junts.
En aquell moment, però, ho necessitava. Ho necessitava perquè no m’agradava la situació, però no ho vaig acceptar. El cap i a la fi, tenia 10 anys i m’agradaven per igual tant el meu pare com la meva mare. No volia acceptar que m’havia tocat a mi no poder menjar més amb els dos a la vora. No volia acceptar que a partir d’aquell moment hauria d’explicar-los-hi les coses a cada un, ja que ells no s’ho explicarien. No volia acceptar que quan estigués amb un no podria estar amb l’altre. No podia acceptar que el què tant necessitava comportaria el que en aquell moment no podia acceptar.

El cap i a la fi, els meus pares es van divorciar quan jo només tenia 10 anys.

Anuncis

2 pensaments sobre “Els meus pares es van divorciar quan jo tenia 10 anys.

  1. Gràcies Natalia.

    Liked by 1 person

    1. Gràcies a tu Imma, per llegir-me!!!

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Create your website at WordPress.com
Get started
%d bloggers like this:
search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close